SI EM NECESSITES, XIULA

L’Albert Illa sempre havia estat un nen grassonet i tímid. Per acabar-ho d’adobar, quequejava més del normal quan es posava nerviós i des dels quatre anys portava al damunt del nas aquelles típiques ulleres de cul d’ampolla tan horroroses que et fan veure els ulls com un parell d’ous ferrats acabats de fer. Actualment tenia vint anys i, si bé amb quinze o setze ja havia fet una bona estirada, el cert és que continuava tan grassonet com sempre i la seva timidesa, en canvi, havia anat en augment. Anys i anys de bullying a l’escola (“Illa! Mandonguilla! Tens gana? Vols provar mortadel·la de la bona?”) i la total indiferència dels seus pares l’havien convertit en un jove poruc i antisocial que gairebé no sortia de casa i que no feia altra cosa que passar-se el dia davant de la pantalla de l’ordinador bevent litres de Red Bull o Coca-Cola i menjant compulsivament tota mena d’snacks i marranades hipercalòriques. Com menys saludables, millor.

Un bon dia, però, l’Albert va dir prou. Acabava de veure “To have and have not”, el seu primer clàssic noir, i tot d’una va decidir que volia ser com en Harry Morgan, el cínic i carismàtic aventurer interpretat a la pel·lícula per en Humphrey Bogart. Un tipus dur, segur de sí mateix i amb un sex appeal tan estrany com tremendament efectiu. Al cap i a la fi, si un tipus més aviat baixet i lletjot com en Bogart podia arribar a ser tan dur i seductor alhora tot era qüestió de fixar-se en les seves armes i en els seus procediments. Sobretot en la sòbria expressió del seu rostre i en la seva peculiar manera de parlar, de beure i de fumar. Bé, potser també hauria de perdre uns quilets, per suposat. Amb aquella panxota difícilment podia seduir cap mena de Lauren Bacall. Però estava disposat a fer-ho. O si més no, a intentar-ho.

Així doncs, l’Albert es va passar els sis mesos següents entrenant-se intensament per a convertir-se en el succedani català d’en Humphrey Bogart. Per aconseguir-ho va canviar la Coca-Cola i els Donuts per aigua amb gas i espinacs, va començar a fer peses i running dia sí i dia també i es va empassar la filmografia sencera d’en Bogart, d’en Mitchum, d’en Widmark i de qui fes falta. Però no només això. Poc a poc es va anar aprenent línies de diàleg senceres sense quequejar i a base de molta constància i tossuderia també va aconseguir moure’s, gesticular, beure i fins i tot fumar com els seus grans referents cinematogràfics. Per si fos poca cosa, amb una naturalitat i una elegància força creïbles. Ara ja només li quedava sortir al carrer i posar en pràctica tot aquell aprenentatge tant i tant intensiu. Un cop va comprovar que el vestit de casament del seu pare ja li entrava com un guant va decidir, finalment, fixar un lloc i una data concreta. Seria el proper dissabte a la nit a Luz de Gas, al carrer Muntaner. Segons havia llegit, un dels locals més selectes de la nit barcelonina.

Arribat el dia, l’Albert es va afaitar escrupolosament i tot seguit es va posar la camisa, els pantalons i l’americana del seu pare. El vestit era de mitjans dels 80’ però la veritat és que, estèticament, no s’allunyava massa d’aquells models dels 40’ que acostumaven a vestir els seus nous ídols del noir. Un cop nuada la corbata (aquell tutorial del youtube li havia anat de nassos per aprendre’n) va traspassar mig paquet de Winston a la seva nova i flamant cigarrera i va engominar-se curosament els cabells. Per un moment va dubtar si embetumar-se o no les sabates. “Què cony m’he d’embetumar? Però si són noves!” —va murmurar per sí mateix— “Aviam, Albert, no t’atabalis i repassem amb calma tots els detalls: cartera amb cinc bitllets de 20 €, Hamilton d’imitació al canell, ulleres de carey netes, Zippo carregat a una butxaca i mocador de cotó amb les inicial brodades a l’altra. Perfecte, ho tenim tot. Som-hi, doncs!”  

A tres quarts d’onze de la nit l’Albert va pujar al metro a la parada de Poble Sec. En mitja hora mal comptada va arribar a la parada del carrer Muntaner un cop fet el pertinent transbordament de la L3 a la L6 a Diagonal. Des de Via Augusta encara li quedava un bon passeig fins a Luz de Gas, però al nou Albert no li molestava caminar. Tot el contrari. Sis mesos corrent una horeta diària l’havien ajudat a perdre trenta quilos, però també l’havien habituat a gaudir mentre devorava quilòmetres de voreres i asfalt urbà. Una caminadeta Muntaner avall, per tant, no li aniria malament per prendre l’aire ja fresquet de novembre i per repassar mentalment alguns diàlegs bogartians abans d’entrar en aquell night club que —segons deien les guies d’oci nocturn— era tan i tan exclusiu. Amb el que no comptava, però, és amb el mal de peus que ja li començaven a fer les refotudes Martinelli quan ni tan sols havia arribat a la cruïlla amb Marià Cubí. “Maleïdes sabates —va pensar— Amb la pasta que valen ja podrien ser més còmodes, collons!”.

A tres quarts de dotze ja era a la porta de Luz de Gas. Tot i que havia caminat sense cap mena de pressa el cert és que encara era massa d’hora per entrar al local. Així doncs, es va fumar plàcidament el seu primer Winston de la nit i, mentre ho feia, va decidir que, abans de res, podia menjar alguna cosa al bar del Luz de Gas per fer una mica de temps i apaivagar, de passada, l’escandalosa simfonia que havien començat a orquestrar els seus famèlics budells.

Després de cruspir-se un entrepà d’ibèric i una copa d’Epidor en poc més de deu minuts, l’Albert va decidir atacar el seu primer whisky de la nit. Sense cap mena de dubte, un o dos maltes amb gel no l’entromparien i, de ben segur, l’ajudarien a desinhibir-se sense cap mena de perill. Ho tenia més que comprovat. I fou llavors, mentre assaboria un Glenlivet recomanat per aquell cambrer tan estúpid i enfaristolat, quan la va veure per primer cop. La Laura. Estava en una taula propera a la barra, on ell s’havia col·locat, i l’acompanyava una noia rossa i pituda que no deixava de parlar i riure com una gallina esvalotada. Sense pensar-s’ho dues vegades, es va acabar l’últim glop de Glenlivet, va pagar el compte i s’atansà a la taula on aquella bellesa d’ulls verds i cabell rogenc escoltava a la seva amiga rossa i pituda amb cara de cert ensopiment.

-Bona nit, preciositats. Us fa res si m’assento amb vosaltres?

La Laura se’l va mirar com si es tractés d’un extraterrestre però no va dir res. La noia rossa i pituda, en canvi, va interrompre la seva pròpia xerrameca i es va girar cap a ell amb cara de pomes agres.

-Perdona?

L’Albert va recolzar lleugerament totes dues mans a la cadira que quedava lliure davant d’elles i va tirar pel dret amb el seu guió particular.

-Què voleu prendre? Una cervesa? Un gin-tònic, potser?

La noia rossa i pituda va passar olímpicament d’ell i va continuar garlant amb la seva amiga com si aquell desconegut, de sobte, s’hagués volatilitzat. La Laura, però, se’l va quedar mirant amb una expressió entre divertida i desafiant. L’Albert no va desaprofitar l’ocasió.

-La teva amiga no se’n adona que el què t’està explicant no t’interessa gaire, oi?

La noia rossa i pituda, ara sí, el va fulminar amb la mirada. Tot seguit, es va aixecar de la cadira i mentre recollia bolso i mòbil bramà:

-Marxem, Laura. El David i els altres ens esperen a la disco.

-Vés passant, Mònica. Vinc de seguida.

-Segur? El coneixes d’alguna cosa aquest paio?

-Adéu, Mònica –li etzibà l’Albert mentre seia a la cadira del davant- Ja has atabalat prou a la Laura. I no pateixis pels cafès que us heu pres. Ja els pago jo. De res.

Vint segons més tard, el temps que va tardar la Mònica en sortir per la porta del bar, va ser la Laura la que va prendre la iniciativa:

-Sempre vas tant crescudet?

-Només quan és necessari. Sóc més aviat tímid jo.

-Ningú ho diria!

-Bé, aquesta vida no et regala res. Si vols alguna cosa has de prendre-la.

-I jo sóc aquesta cosa?

-No, no ets una cosa. Ets una preciositat. Per això vull conèixer-te.

-Ah, molt bé. I ja t’has preguntat si jo tinc interès en conèixer-te? T’he donat aquesta impressió, potser?

-Suposo que no series aquí si nos fos així, no?

-I si et dic que sóc aquí perquè n’estava tipa d’escoltar a la Mònica?

-Això ja ho sé. Però ara oblida’t de la pesada de la Mònica i explica’m el què vulguis. Sóc molt bo escoltant. Bastant millor que la teva amiga.

-Doncs bé, et seré franca. La Mònica potser xerra massa però és una bona amiga. Avui és el primer dia que surto després de trencar amb el meu nòvio i la Mònica tan sols intentava distreure’m una mica. Sense èxit, sí, però no és culpa seva. Sóc jo, que no estic per històries.

-Estem de sort, doncs. Tu per tenir algú que t’escolti i jo per haver conegut una noia tan guapa... i sense compromís.

-Algú t’ha dit que no en tinc cap de compromís? Dones per suposat que estic trista perquè m’han deixat? No t’has plantejat que potser he estat jo qui ha trencat la relació perquè ha aparegut una altra persona a la meva vida?

-Uff... Deixa’m comptar... Són tres preguntes, oi? Anem a pams. No, no hi ha ningú més, de moment. Els teus ulls ho reflectirien. I no, tampoc dono per suposat que hagis estat tu o el teu nòvio qui hagi decidit trencar la relació. Això ni m’ocupa ni em preocupa. L’únic que m’importa és tot el que passi d’aquí en endavant. Tot el que passi entre tu i jo, vaja. Cervesa o gin-tònic?

-Vas massa ràpid, noi.

-Em dic Albert.

-Vas massa ràpid, Albert. I et veig massa crescudet, ja t’ho he dit. Ens veiem.

L’Albert va notar una lleugera punxada al pit. Com si, de sobte, li faltés aire als pulmons. Sense capacitat de reacció, es va quedar mirant la Laura com un babau mentre es posava la jaqueta texana i només quan es penjava el bolso a l’espatlla va atrevir-se a obrir boca:

-Et de-de-dec una cervesa, Laura. O un gin-tò-tò-nic.

-Adéu, Albert.

Capcot, l’Albert va tornar cap a la barra i es va assentar molt lentament al mateix tamboret des d’on s’havia aixecat deu minuts abans. Potser sí que s’havia passat de frenada, però el que tenia molt clar és que havia actuat correctament. Amb virilitat, enginy i confiança. Com ho hagués fet en Bogart o en Mitchum, vaja. El problema és que, a les pel·lícules d’ells, aquest mètode no fallava mai. I estava clar, en canvi, que les dones del s. XXI —o almenys, la Laura— no responien del tot igual a aquell antic patró. En fi, com a mínim ho havia intentat. I el cert és que, pensant-ho bé, no li havia sortit tant malament. Per començar, no havia quequejat. Bé, al final potser una mica, però no al principi. I també creia recordar que les seves rèpliques havien estat ràpides i adequades. Possiblement el que necessitava, en tot cas, era una nova oportunitat amb la Laura. Al capdavall, no buscava una dona fàcil. I si una cosa havia demostrat la Laura és que de fàcil no en tenia un pèl. El cas és que dos Glenlivets més tard, l’Albert ja tenia decidit tornar a provar sort amb la Laura el proper dissabte. Aquell ens veiem podia ser una forma de parlar, és clar, però també podia amagar —per què no?— una segona oportunitat. Si li havia agradat una mica, una miqueta tan sols, tornaria. I ell, per suposat, seria allà. Esperant-la. 

Amb el que no comptava l’Albert, però, era amb tornar-la a veure aquella mateixa nit. De fet, el primer que va veure d’ella va ser el seu cabell rogenc i salvatge, d’esquenes, dins d’aquell Nissan Qashqai aparcat a la cantonada de Muntaner amb Travessera de Gràcia, just quan es dirigia a la parada de metro per tornar a casa seva. Una imatge que ben aviat el va advertir del que succeïa a l’interior. La melena de la Laura basculant d’esquerra a dreta i aquell dit índex brandant amenaçador no suggeria cap altra cosa, en efecte, que una acalorada discussió. Sense pensar-s’ho massa (si alguna cosa havia après del cinema negre és que sempre s’havia d’actuar ràpid i amb convicció), l’Albert va picar la finestreta del Nissan per esbrinar què passava. El noi del costat va baixar el vidre i va restar callat.

-Algun problema?

-No res, Albert. El David i jo només estem parlant de coses nostres.

-Entesos, Laura. Si em necessites, xiula. Estaré a l’altra cantonada.

De sobte, el noi al volant obrí la seva porta, baixà del vehicle i l’interpel·là de mala manera:

-I tu què collons vols, pallasso? Fot el camp! La Laura no et necessita per res!

L’Albert se’l va mirar amb un somriure sorneguer i, molt lentament, es va treure la cigarrera de la butxaca, s’agafà un Winston, picà dues o tres vegades la base del filtre contra l’esfera del Hamilton i se’l va engegar amb el seu Zippo nou de trinca. Només llavors, després d’aquell petit ritual i d’una llarga i profunda pipada, respongué. Impertorbablement. Sense alçar la veu:

-Més val que no em necessiti, rei.

Tot seguit, va apropar-se a aquell mitja merda i quan estava a menys de dos pams dels seus morros s’acostà la cigarreta a la boca, va fer una nova pipada i  —acotant lleugerament el cap— va exhalar-li tot el fum retingut als pulmons a la seva cara de gamarús.   

-Alguna pregunta més, campió?

En aquell moment, la Laura va baixar del cotxe i es va col·locar entre els dos joves. L’involuntari contacte amb aquelles natges turgents i amb aquell floc de cabells a la cara amb olor de xampú i impecablement desordenats el varen posar a cent. Tot i així, l’Albert no es va moure ni un sol mil·límetre. L’altre noi, en canvi, va recular.

-Torna amb els altres, David. Però no beguis més. Fes-me cas.

Remugant sense que se li entengués ni una sola paraula, el David va tancar el cotxe amb el comandament a distància i va marxar Muntaner avall en direcció a Luz de Gas. Anava una mica de tort però, sortosament per a ell, el local era molt a prop d’allà i probablement acabaria arribant-hi abans de fotre’s de lloros.

L’Albert i la Laura se’l van mirar una estona mentre marxava i poc després, sense dir-se res, van començar a caminar plegats Muntaner amunt, en direcció a Via Augusta. La nit era fresqueta però agradable alhora. Cinc minuts més tard, a l’alçada del carrer de l’Avenir, la Laura va prendre la paraula.

-El David no és mal noi. Sobretot quan esta sobri. No sé com se m’ha acudit fer-li cas quan ha insistit en dur-me a casa. Anava massa begut i calent. Una mala combinació, sens dubte. Per cert, Albert... Em devies una cervesa, oi?